Després de 40 anys als sindicats, el número dos per Barcelona d’En Comú Podem és el perfil econòmic de la candidatura
El Joan Carles Gallego (Barcelona,1954) ni tan sols s’enrecorda del que volia ser de petit. “Ni bomber, ni futbolista. No em preocupava gaire, anava vivint el dia”. Bon entrenament per una realitat, la pandèmica, on no es poden fer plans. Tanmateix, després d’una infància a cavall entre Martorell (on va viure fins als 6 anys) i Barcelona, el Joan Carles ha acabat sent moltes coses: economista, professor, jugador d’handbol, líder sindical i, ara, candidat a diputat al Parlament per la llista d’En Comú Podem.
De totes elles, però, ell es queda amb la de professor. “El contacte amb l’alumnat és molt agraït, però a més no pares d’aprendre, tant d’ells com de les coses que has d’explicar, perquè hi ha moltes idees que no les saps i les has d’aprendre per explicar-les”, explica Gallego. Format en economia i catedràtic de tecnologia administrativa, la major part de la seva carrera s’ha desenvolupat com a professor d’FP a centres de Badalona, on també ha sigut tutor, cap de departament i fins i tot director de l’IFP La Pineda. També ha donat classes a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ara bé, el Joan Carles fa més anys que es va iniciar en la militància que no pas a la docència. “L’any 71 o 72, a la Universitat, em vaig posar a militar. Després vaig passar al PSUC i a Bandera Roja i per l’any 76 ja vaig començar a col·laborar amb Comissions Obreres en el gabinet tècnic jurídic””, explica. L’any 77 va començar com a professor a Badalona prosseguint amb la seva militància, que el va portar a ser secretari general de CCOO l’any 2008, després de més de trenta anys de militància i convertint-lo en figura clau per negociacions col·lectives enmig de la crisi econòmica.
Ara, amb 67 anys, enfila la recta final de la seva carrera canviant el sindicat per la política. “És un canvi, sí, però el que vull és poder posar al servei de la política els meus anys de coneixement del món del treball i el teixit industrial”, explica. Cada cop que parla, de fet, demostra perquè és el perfil fort en economia del partit, doncs coneix a la perfecció la situació per la qual passen les empreses de Catalunya i el canvi de model que estan patint, tant pel que fa a la robotització, la digitalització, la transició ecològica, com pel que fa els efectes de la pandèmia, la precarietat i la manca d’horitzons. Revertir-ho, amb la mirada posada en les polítiques al capdavant del Ministeri de Treball de la també ex sindicalista Yolanda Díaz, és un dels seus grans objectius.
Per què, en aquest pas cap a la política, ha escollit els comuns? “Perquè és la continuïtat lògica del fil vermell i violeta que em va portar a entrar al PSUC. Crec que tenen una diversitat i una cultura d’interés per les persones més necessitades i més vulnerables, per la justícia social. Entenen que els factors materials són els que impedeixen que la felicitat sigui un bé universal”, reflexiona amb els valors intactes de la seva joventut, però amb molta més experiència per baixar-los al terreny pràctic i a les negociacions.
Entre reunió amb sindicats, míting on-line o entrevista amb els mitjans, el Joan Carles no se’n pot estar de fer bromes amb els qui treballen al seu costat, amb una humilitat i una bondat que fa molt fàcil treballar amb ell. “Per mi, quasi tots els moments de la vida són divertits. No ho acostumo a passar malament i en les situacions complicades intento trobar un moment d’alegria o de somriure”, explica el Joan Carles, que entre aquesta actitud juganera i l’aprenentatge de viure al dia que ja ve des de la infància és capaç de mantenir una enteresa com pocs ho aconsegueixen en plena pandèmia.
Inquiet i apassionat de la poesia (de llegir-ne i esciure’n), el Joan Carles dubta quan se li pregunta per ídols i referents. “Tinc molta gent que admiro, però ningú a qui em vulgui assemblar”, explica, i menciona noms com Antonio Gutiérrez Díaz en la política o Bruce Springsteen, Luis Eduardo Aute i Silvio Rodríguez en l’apartat musical. La seva mare i el seu germà també l’han inspirat. Durant el seu temps lliure, el Joan Carles camina, passeja, va al cinema i es cruspeix llibres de dos en dos. Ara està llegint ‘El poder de la izquierda’, de Jordi Gràcia, i ‘El infinito en un junco’, d’Irene Vallejo. “Bé, i munt de fotocòpies i papers que m’he de llegir per preparar la campanya”, remata, sempre amb un toc d’humor.